ALIENACIONS- KAFKA

Parlem d'alienacions, perquè, en certa manera, Kafka era o se sentia un alienat. En el moment del seu naixement, Praga formava part de l'Imperi Austrohongarès. Després de llargs anys de lluita, durant els quals la llengua oficial de l'Imperi era l'alemany, a partir de 1880 el txec va assolir el grau de llengua cooficial. D'altra banda, però, la llengua dels jueus de centre Europa era el jiddisch i els Kafka, per bé que jueus, no el dominaven. Així doncs, Franz neix a Praga, ciutat dominada per Viena, primera alienació, alienació política. Parla alemany −la llengua dels seus pares, la llengua de l'escola−, dins d'una comunitat que majoritàriament parlava txec, segona alienació, alienació lingüística. I és jueu en una comunitat cristiana o catòlica, tercera alienació, alienació religiosa. Sembla que tot i que Kafka no era litúrgic, sí era creient i el catolicisme imperant de la societat on vivia presentava tot sovint problemes d'antisemitisme irracional, que acabaran amb la gran follia col·lectiva de l'Holocaust, que van patir les germanes de Kafka, les quals van morir en camps de concentració. Per acabar-ho d'arrodonir, tot i que el nucli familiar es troba en les seves mateixes condicions, no s'entenia amb la seua família, que eren els que havien d'entendre'l especialment perquè patien les mateixes alienacions que ell: aquesta és la quarta alienació, l'alienació familiar.

"Amb la meva família, la gent millor i més amable que hi ha, visc més foraster que no  viuria un foraster. Amb la mare aquests darrers anys no ens hem dit, pel cap alt, ni una  vintena de paraules al dia; amb el pare  no  hem  passat de bescanviar la salutació; amb les  germanes casades i els cunyats no parlo  sense enutjar-m'hi. La causa d'això és senzillament que no tinc res a dir. Tot el que no sigui literatura em   rellisca, ho detesto, ja que em fa nosa o em roba temps, mal que només sigui mentalment".  [Projecte de carta al pare de Felice Bauer, conservat al Diari, en què justifica la ruptura amb la seua promesa. Carta al pare, p. 75]. 

Madame Bovary. Tercera part. Capítol 6 (II) Segons Mario Vargas Llosa, l'estil indirecte lliure de Madame Bovary és el que permet efectuar canvis en l'espai i en el temps sense que s'alteren el ritme i la unitat narratives."En Flaubert, el discurs indirecte lliure és lògic. Més tard, James Joyce trencarà aquestes normes lògiques per donar un equivalent més aproximat de la vida mental, creant el que s'ha anomenat "el stream of consciousness" (corrent de consciència o monòleg interior). Això no hi haguera estat possible sense la invenció flaubertiana. L'estil indirecte lliure va significar el primer gran pas de la novel·la per narrar directament el procés mental, per descriure la intimitat, no per les seues manifestacions exteriors (actes o paraules), a través de la interpretació d'un narrador o un monòleg oral; sinó representant-la mitjançant una escriptura que semblava situar el lector en el centre de la subjectivitat del personatge."

Madame Bovary. Tercera part. Capítol 6 (II)

Segons Mario Vargas Llosa, l'estil indirecte lliure de Madame Bovary és el que permet efectuar canvis en l'espai i en el temps sense que s'alteren el ritme i la unitat narratives.


"En Flaubert, el discurs indirecte lliure és lògic. Més tard, James Joyce trencarà aquestes normes lògiques per donar un equivalent més aproximat de la vida mental, creant el que s'ha anomenat "el stream of consciousness" (corrent de consciència o monòleg interior). Això no hi haguera estat possible sense la invenció flaubertiana. L'estil indirecte lliure va significar el primer gran pas de la novel·la per narrar directament el procés mental, per descriure la intimitat, no per les seues manifestacions exteriors (actes o paraules), a través de la interpretació d'un narrador o un monòleg oral; sinó representant-la mitjançant una escriptura que semblava situar el lector en el centre de la subjectivitat del personatge."

Comenta els diferents estils narratius que trobes en el següent fragment:

Un dia, havent-se separat més aviat que de costum, Emma se'n tornava sola pel passeig, quan s'adonà de les parets del convent on havia estat abans. Aleshores anà a asseure's en un banc a l'ombra dels oms. Quina calma en aquells temps! Com envejava els inefables sentiments d'amor inspirats pels llibres que llegia!
Els primers mesos del seu matrimoni, les passejades a cavall pel bosc, el vescomte ballant el vals, Lagardy i els seus cants, tot desfilava pels seus ulls... I, tot de sobte, Léon li semblà tan llunyà com tots els altres.
—I tanmateix me l'estimo! —es deia.
No hi feia res, però! No era feliç, mai no ho havia estat. D'on venia aquella insuficiència de la vida, aquella corrupció sobtada de les coses en què es recolzava?... Si hi havia, però, un ésser fort i bell, fos allà on fos, una naturalesa coratjosa, plena alhora d'exaltació i de refinaments, un cor de poeta dins una forma d'àngel, lira amb les cordes d'aram que toqués epitalamis elegíacs ressonant cel amunt, per què, per ventura, no l'havia de trobar? D'altra banda, era inútil de cercar res; no valia la pena. Tot era una mentida! Cada somriure amagava un badall d'enuig, cada joia una maledicció, cada plaer un desencís, i les besades més completes no deixaven sinó unes ganes irrealitzables d'una voluptat més alta als llavis.

MADAME BOVARY CAPITOL 10

• Abans de contestar les qüestions, llig aquest text de Mario Vargas Llosa (La orgía perpetua): 

"El estilo fue la gran obsesión de Flaubert, la raíz de los enormes padecimientos que le significó cada libro. Su correspondencia hierve de testimonios sobre su lucha contra “les affres du style”, y asombra, en sus manuscritos, la prolijidad con que cada frase ha sido hecha, deshecha y rehecha, atendiendo escrupulosamente a los requisitos de sonoridad, armonía, precisión y visualidad. Sin embargo, cuando él vaticina en sus cartas que su gran mérito, en Madame Bovary, habrá sido dar a la prosa un nivel artístico que hasta entonces sólo había alcanzado el verso, no piensa en lo que es, para mí, la mayor conquista de su estilo —lo que yo llamaría su funcionalidad―, sino, más bien, en virtudes formales, no directamente dependientes ni vinculadas sin remedio a lo que me parece primera obligación de la prosa novelesca: el relato. Piensa, no hay duda, en la capacidad de esa prosa de conmover la sensibilidad del lector por su música y su plástica, con prescindencia de su tarea narrativa. Ésa es la explicación de las imágenes ―de buen número de ellas— que, sólidas y llamativas como grupos escultóricos, se yerguen aquí y allá, con aire soberbio, en el territorio ficticio. Están construidas con esmero y generalmente rematan una descripción o un suceso. A veces, además de efectistas, son útiles porque la justeza de la comparación hace visibles, da más relieve a las connotaciones psicológicas, morales o simbólicas de un episodio, como por ejemplo las metáforas que aparecen en la descripción del fiacre erótico de Emma y Léon, “plus close qu’un tombeau et ballotée comme un navire”. Pero lo cierto es que son demasiadas, muchas de ellas artificiosas, de un rebuscamiento que desentona con la naturalidad perfectamente fingida del estilo. En vez de reforzar el poder de persuasión, lo debilitan. En algún momento, Flaubert se dio cuenta del peligro y escribió a Louise que su novela se estaba llenando de metáforas como de piojos: “Je crois que ma Bovary va aller; mais je suis gêné par le sens métaphorique qui décidément me domine trop. Je suis dévoré de comparaisons, comme on l’est de poux, et je ne passe mon temps qu’à les écraser; mes phrases en grouillent” (Carta del 27 de diciembre de 1852). No mató bastantes. Esas imágenes, en vez de elevar el nivel “artístico” de la novela, dan por momentos a su estilo una fisonomía manierista, de época, e incluso algunas son fáciles y de dudoso gusto como la que compara la felicidad de Charles, después de su segundo matrimonio, con la digestión: “le coeur plein des félicités de la nuit, l’esprit tranquille, la chair contente, il s’en allait ruminant son bonheur, comme ceux qui mâchent encore, après dîner, le goût des truffes qu’ils digèrent".

Romangué una estona amb el paper als dits. Les faltes d'ortografia s'hi enllaçaven les unes amb les altres. Així i tot, Emma seguia el pensament paternal que picotejava afectuós entre les ratlles com una gallina des del darrere de les estaques d'un clos. Es veia que havia eixugat la tinta amb la cendra de la llar, car li'n caigueren unes motes al vestit, i s'imaginà el seu pare ajupint-se al peu del foc per tal de servir els ferros. Feia tant de temps que ja no estava al seu costat, seient, com tenia per costum, a l'escambell, prop de la llar, fent cremar els extrems dels joncs marins i contemplant-los mentre espurnejaven!... Recordà certes tardes d'estiu assolellades. Els poltres, quan els passava algú pel costat, renillaven i s'allunyaven galopant, galopant... Sota la seva finestra hi havia un rusc; les abelles, a vegades, tot volant atretes per la llum, anaven a colpejar els vidres i rebotien com unes pilotetes d'or. Quina felicitat en aquell temps!, quina llibertat!, quina esperança!, quina abundor d'il·lusions! Ara, ja no li quedava res! Havia anat desprenent-ho a través de les aventures de la seva ànima, en les seves successives condicions, en la virginitat, en el matrimoni, en l'amor. I així havia anat perdent-ho tot al llarg de la seva vida com aquells viatgers que abandonen una porció de la pròpia riquesa a cada hostal que troben pel camí.
Doncs què era, enmig de tot, el que la feia ser tan dissortada? On era la catàstrofe extraordinària que l'havia trasbalsada? I aixecà el cap tot esguardant al seu voltant com si cerqués la causa d'aquell sofriment.

[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera. (Segona part. Capítol 10. Pàgines 218-219)]


GLOSSARI
é una estona amb el paper als dits. Les faltes d'ortografia s'hi enllaçaven les unes amb les altres. Així i tot, Emma seguia el pensament paternal que picotejava afectuós entre les ratlles com una gallina des del darrere de les estaques d'un clos. Es veia que havia eixugat la tinta amb la cendra de la llar, car li'n caigueren unes motes al vestit, i s'imaginà el seu pare ajupint-se al peu del foc per tal de servir els ferros. Feia tant de temps que ja no estava al seu costat, seient, com tenia per costum, a l'escambell, prop de la llar, fent cremar els extrems dels joncs marins i contemplant-los mentre espurnejaven!... Recordà certes tardes d'estiu aClos: Terreny envoltat de parets, reixes, tanques, etc. Car: conjunció [ant.] Ja que, perquè.


Escambell: Seient petit sense braços ni respatller. / Reposapeus (Peça situada a l’extrem inferior de la butaca o col·locada independentment al davant d’aquesta, emprada per a descansar-hi els peus.)


Rusc: Habitacle d’una comunitat d’abelles constituït per una estructura fabricada amb cera i formada per nombroses cel·les hexagonals.

Bovarisme: Feu clic ací. Estat d'insatisfacció en el camp afectiu i social degut al desequilibri entre les aspiracions d'una persona que s'imagina superior al que realment és, i les seves condicions socials, ambientals, psicològiques i intel·lectuals. El terme és inspirat en el personatge de Flaubert, Madame Bovary.

• Situeu l'argument del fragment proposat en el context global del relat. 
• Indiqueu les figures literàries que donen al fragment caràcter poètic.
• Assenyaleu algunes formes literàries (estils) de l'estat psicològic

 Indiqueu les figures literàries que donen al fragment caràcter poètic.

Quina felicitat en aquell temps!, quina llibertat!, quina esperança!, quina abundor d'il·lusions! - Repetició/paral·lelisme

Havia anat desprenent-ho a través de les aventures de la seva ànima, en les seves successives condicions, en la virginitat, en el matrimoni, en l'amor. - Repetició / Paral·lelisme

I així havia anat perdent-ho tot al llarg de la seva vida com aquells viatgers que abandonen una porció de la pròpia riquesa a cada hostal que troben pel camí. -Comparació 

 Assenyaleu algunes formes literàries (estils) de l'estat psicològic

Madame Bovary. Segona part. Capítol 8

Ara que ja has arribat a la meitat de la novel·la, contesta aquesta pregunta: Emma Bovary era "feminista"? No et precipites, llig l'opinió de Mario Vargas Llosa (La orgía perpetua):




"La tragedia de Emma es no ser libre. La esclavitud se le aparece a ella no sólo como producto de su clase social –pequeña burguesía mediatizada por determinados medios de vida y prejuicios– y de su condición de provinciana –mundo mínimo donde las posibilidades de hacer algo son escasas–, sino también, y quizá sobre todo, como consecuencia de ser mujer. En la realidad ficticia, ser mujer constriñe, cierra puertas, condena a opciones más mediocres que las del hombre. Durante el diálogo amoroso con Rodolphe, en el marco de los comicios agrícolas, cuando el seductor habla de esa clase de seres a la que él pertenece, a quienes es indispensable el sueño y la acción, pasiones puras y goces furiosos, Emma lo contempla como a alguien que ha pasado por «países extraordinarios» y responde con amargura en nombre de su sexo: «Nous n’avons pas même cette distraction, nous autres pauvres femmes!». Es cierto: en la realidad ficticia no sólo la aventura está prohibida a la mujer; también el sueño parece privilegio masculino, pues aquellas que buscan la evasión imaginaria, por ejemplo a través de las novelas, como Madame Bovary, están mal vistas, se las considera unas «evaporadas». […] Pero Emma es demasiado rebelde y activa para contentarse con soñar una revancha vicaria, a través de un posible hijo varón, de las impotencias a que la condena su sexo. De modo instintivo, a tientas, combate esa inferioridad femenina de una manera premonitoria, que no se diferencia mucho de ciertas formas elegidas un siglo más tarde por algunas luchadoras de la emancipación de la mujer: asumiendo actitudes y atavíos tradicionalmente considerados masculinos. Feminista trágica –porque su lucha es individual, más intuitiva que lógica, contradictoria porque busca lo que rechaza, y condenada al fracaso–, en Emma late íntimamente el deseo de ser hombre."

No podem considerar-la feminista en el estricte sentit de la paraula per que ella mai parla d'igualtat de drets d'homes i dones, pero si que te cert punt de rebeldía enfront de la figura patriarcal.

Madame Bovary. Primera part. Capítols 5 i 6

Com era l'educació de les jóvens de l'època?

Els homes podien anar a l'escola, pero si les dones volien tenir estudis calia anar als convents i fer-se monja.

Explica si hi trobes algun "salt enrere" o "analepsi" (flashback, si saps anglés). [La tècnica oposada es diu "salt endavant" o "prolepsi" o flashforward.]

Hi ha un salt enrere al moment en que recorda la seua vida al convent.

[...]

Abans de casar-se, Emma creia que estava enamorada, la felicitat, però, que havia de fer néixer aquell amor no s'havia manifestat; era de creure, doncs, que havia comès un error. I cercava la manera de saber quin sentit exacte tenien a la vida les expressions felicitat, passió, embriaguesa, que tan belles li havien semblat als llibres.

Capítol 6

Ella havia llegit Paul et Virginie i aquesta lectura li havia fet somiar la caseta de bambú del negre Domingo, el gos Fidèle, i sobretot la dolça amistat d'algun germanet que va a cercar unes fruites vermelles en uns arbres alts com campanars per tal de fer-vos-les tastar, o que tresca descalç per la sorra portant-vos alegrement un niu d'ocells.

Quan tingué tretze anys, el seu pare l'acompanyà a la ciutat per tal de posar-la al convent. Posaren en una fonda del barri de Saint-Gervais, on els serviren el sopar en uns plats pintats que representaven la història de la senyoreta de La Vallière. Les explicacions escrites al peu, tallades d'ací d'allà per les esgratinyades dels ganivets, glorificaven, totes elles, la religió, les delicadeses del cor i el fast de la Cort.

Als primers temps, lluny d'avorrir-se al convent, es complaïa en la companyia de les monges, les quals, per tal de distreure-la, la conduïen a la capella, a la qual s'entrava per un llarg corredor que la posava en comunicació amb elrefectori. Durant les hores d'esbarjo jugava poc, comprenia bé el catecisme i era sempre ella la qui responia a les preguntes difícils que feia el senyor vicari. Vivint, doncs, sense posar mai els peus a fora, reclosa en la tèbia atmosfera de les classes, enmig d'aquelles dones de pell esblanqueïda, cenyides amb uns grans rosaris amb una creu de coure a l'extrem, anà caient a poc a poc en la mística llangor que exhalen les flaires de l'altar, la frescor de les piques d'aigua beneita i la resplendor dels ciris. En lloc d'oir la missa atentament, esguardava les vinyetes pietoses enribetades d'atzur del seu devocionari; s'apiadava de l'ovella malalta, del sagrat cor sagnant i travessat de fletxes, o del pobre Jesús caient sota el pes de la creu. Intentà, com a mortificació, d'estar-se tot un dia sense menjar. Es donava voltes al cervell per tal de trobar algun vot i consagrar-se al seu compliment.

[...]

A quinze anys, doncs, Emma es passà sis mesos empastifant-se les mans amb aquesta pols de les velles sales de lectura. Més tard, amb Walter Scott, s'apassionà pels motius històrics; tenia la imaginació poblada de cofres, de cossos de guàrdia i de trobadors. Li hauria plagut de viure en algun d'aquests vells edificis nobiliaris, com aquelles dames vestides amb uns cossets llargs que es passaven els dies recolzades a l'ampit de les ogives amb el mentó posat dins de la mà i l'esguard perdut al fons dels camps, sotjant l'arribada d'algun cavaller amb la ploma blanca al capell i galopant damunt d'un corser negre. Durant aquesta temporada mantingué viu el culte de Maria Stuart i sentí una entusiasta veneració per les dones il·lustres o infortunades. Joana d'Arc, Heloïsa, Agnès Sorel, la bella Ferronnière i Clemència Isaura es destacaven, per a ella, com uns astres de primera magnitud en la immensitat tenebrosa de la història, de la qual també emergien d’ací d’allà, per bé que més enfonsats encara en l'obscuritat del passat i sense cap relació entre ells, sant Lluís amb l'alzina, Bayard moribund, certes ferocitats de Lluís XI, un xic de la nit de Saint Berthélemy, el plomall de Bearnès i sempre el record dels plats pintats en els quals es feia l'apologia de Lluís XIV.


[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera. (Primera part. Capítols 5-6. Pàgines 67, 68, 70)]

GLOSSARI

Paul et Virginie: novel·la publicada en 1787, de temàtica amorosa, obra del botànic i escriptor francés Jacques-Henri Bernandin de Saint-Pierre.

trescar: Les abelles, anar i venir del rusc a les plantes que els forneixen l'aliment. /Caminar, treballar, afanyosament, apressadament.
esgratinyar: Esgarrapar, esgarrinxar, escarbotar, lleugerament.
refectori: Sala on es reuneixen per fer els àpats en comú els individus d'una comunitat, d'un col·legi, etc.
llangor: Estat de decaïment, físic o moral, prolongat.
atzur: Color blau celeste.
ampit: Part inferior del marc d’obra d’una finestra per a recolzar-s’hi qui surt a mirar.
ogiva: Arc acabat en punta en què els dos costats són dos arcs simètrics i còncaus que es troben formant un angle curvilini inferior a 90°.

Madame Bovary. Primera part. Capítol 2

Comenta aquesta descripció. De qui es tracta? Es tracta de Emma Bovary. En la descripció trobem qualitats d'home que Flaubert li atribuix a la seua protagonista, com les seues mans, i de vestuari .

El cavall lliscava damunt l'herba molla. Charles s'ajupia per tal de passar sota les branques. Els gossos lladraven tibant la cadena. Quan entrà a Bertaux, el cavall agafà por i es féu enrere bruscament.
[És un signe premonitori de la vida que durà Charles]

Era una masia de bona aparença [...]


Una dona jove abillada amb un vestit de merino blau guarnit amb tres volants sortí al llindar de la porta per tal de rebre el senyor Bovary, i el féu entrar a la cuina, on flamejava un gran foc.
[...]


La fractura era senzilla, sense complicació de cap mena. No en podia desitjar de més fàcil. [...] Com que tardava a trobar la capsa de cosir, el seu pare s'impacientà; ella no tornà resposta; tot cosint, però, es punxava els dits i se'ls posava tot seguit a la boca per tal de xuclar-los.
Charles restà sorprès de la blancor d'aquelles ungles. Eren brillants, fines de l'extrem, més netes que els voris de Dieppe itallades en forma d'ametla. Això no obstant, les seves mans no eren belles ni potser prou pàl·lides, i tenien falanges massa primes; d'altra banda, eren massa llargues i sense toves inflexions en les línies dels contorns. El que realment tenia d'encisador eren els ulls: per bé que eren bruns, semblaven negres a causa de les pestanyes, i el seu esguard penetrava francament amb unaardida candidesa.

Un cop acabada la cura, el metge fou invitat, pel senyor Roualt mateix, a menjar una queixalada abans de marxar.
[Com veurem en altres ocasions, Flaubert utilitza la lletra cursiva per a introduir una veu diferent a la del narrador]

[...]


Com que la sala era fresca, petava de dents tot menjant, la qual cosa descobria una mica els seus llavis carnosos, els quals tenia el costum de mossegar-se en els moments de silenci. La seva gorja emergia dolçament del coll blanc, girat i ajustat del vestit. Duia els cabells migpartits en dos bandós negres i tan llisos que semblaven un sol bocí; estaven separats per una clenxa fina al mig del cap, la qual s'enfonsava lleugerament segons la corba del crani. I, deixant veure a penes la punta de l'orella, anaven a confondre's al darrere en un monyo abundant amb un moviment ondulat vers les temples que cridà l'atenció al metge, car era la primera vegada que veia un pentinat semblant. Les galtes eren rosades. Lligades als botons de la brusa amb un cordonet, portava unes ulleres de carei, com un home.
[Signe premonitori del paper predominant d'Emma en la relació]


[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera. (Primera part. Capítol 2. Pàgines 45-48)]






GLOSSARI


vori: Substància blanca, dura, compacta, de què estan formats els ullals de l’elefant, de la morsa i del senglar, o les defenses del narval.
ardit -ida: Atrevit -ida.
gorja: Gola.
bandó: Banda de cabells pentinats plans a cada costat del front tapant els polsos.


carei: Rèptil queloni marí de la família dels quelonídids, de closca en forma de cor recoberta de làmines còrnies imbricades de color groc i de grans extremitats anteriors transformades en aletes (Eretmochelys imbricata). Material de la closca de carei del qual es fan capses, pintes, etc

Madame Bovary.Primera part.Capítol 1

Aquest és el començament de la novel·la, comenta'l en el teu blog.
Pel que fa a l'estil, hi trobem un exemple de "transició", que demostra la versatilitat de Flaubert com a narrador, explica-ho. Per a Josep Mundó: "La transició d’un tema a un altre en un capítol és generalment suau. Segons Nabokov, «[...] la transició estructural és com un fluid sistema d’ones». Així, a Yonville, abans que Léon marxi a París, hi ha una transició des de l’estat d’ànim d’Emma fins al de Léon i la seva decisió d’anar a la ciutat. La transició més important, feta per Flaubert de manera subtil, és a l’inici de la novel·la, quan ens mostra Charles Bovary com a excompany del narrador a l’escola. Al principi ens parla en plural, però aviat passa a una narració més objectiva, a la narració novel·lada de la vida d’ell. Això demostra la versatilitat de Flaubert com a narrador per adoptar diferents punts de vista i tons narratius davant diferents episodis i passatges: des de la dissolució del «nosaltres» a la tercera persona al principi de la historia, passant pel primer capítol de la tercera part —com una novel·la romàntica estereotipada—, fins als diàlegs sobreposats de la fira.

Segons Vladimir Nabokov, alguns objectes funcionen com a símbols. Quin significat pot tenir la gorra?

"Era una d’aquelles gorres en la composició de les quals entraven els elements de la gorra de pèl, de la chapska, del capell rodó, de la gorra de pell de llúdria i de la de cotó; una d’aquelles peces dissortades, en fi, la muda lletjor de les quals presenta profunditats d’expressió com la cara d’un imbècil.
Ovoide i inflada per un joc de balenes, començava amb tres sortints circulars; després, alternaven uns rombes de vellut i de pell de conill separats per una cinta vermella; seguia una mena de sac que s’acabava amb un polígon encartonat, cobert amb un brodat de trenyella complicada i del qual penjava, a l’extrem d’un cordó molt prim, una creueta de fils d’or, com una borla. La gorra era nova; la visera lluentejava."

La gorra es un reflexe de la personalitat de Charles, sumís, de mal gust, mediocre...